De petita la meva percepció del temps era completament diferent de la que tinc ara. Els dies, els mesos, els anys… duraven molt més! Sents el mateix?
Segons un client que tinc, força reflexiu, quan som nens els anys passen més lents perquè comparativament amb el que portem viscut, un any és MOOOLT!
A mesura que anem sumant anys, la proporció de l’any viscut és cada vegada més insignificant i tenim aquesta sensació de que ha passat volant!
Per a un nadó 1 any = 100% de la seva vida – Per a una nena de 10 anys, 1 any = 10 % – Per a una “nena” de 50, 1 any = Una misèria!!
MATEMÀTICAMENT parlant, és una evidència i no puc fer altra cosa que felicitar al meu client per la seva teoria. Però, EMOCIONALMENT em resisteixo a admetre que només per un criteri matemàtic la sensació de viure s’esvaeixi dia a dia.
Ah! I en aquesta sensació, també hi influeix el que t’estigui passant (això no és cap teoria, és experiència pròpia). Si les estàs passant PU***, el temps no passa ni a trets! Però, si estàs gaudint és un pim-pam.
Quin tipus de contrasentit és aquest?
Com que sóc de raça tossuda i m’encanten les quimeres, fa temps que m’he proposat trencar amb aquestes evidències i viure amb ralentí. El meu mètode consta de 5 punts. A veure que et semblen:
- No córrer. Quin sentit té el ritme frenètic? Si tard o d’hora tots sabem quin serà el final, per què correm tant? Per fer més coses? Per tenir més? Per obligar-nos a més? No sé tu però, jo quan arribi el moment d’anar-me’n, m’agradaria fer-ho tranquil·la sabent que m’ho he passat genial. Això i les presses són incompatibles. Capizzi?
- Tenir clar que si no passa, NO PASSA RES! La vida continua i passen altres coses. De vegades fins i tot millors, i gairebé sempre cobren un sentit en el futur. Planifiquem, organitzem i ens exigim allò que no està escrit. Però, la vida té els seus plans per a nosaltres. Per molt que pretenguem dominar-la i posar-li les nostres condicions, ella va a la seva bola! Així doncs, perquè no ens tranquil·litzem, deixem d’intentar controlar i fluïm una mica més? “Be water my friend!”
- CAÇAR moments. M’encanta OBSERVAR i veure com viuen la vida els altres, sobretot aquells que més vull. OBSERVAR com miren, com reaccionen, com riuen, com ploren, les seves expressions… Sí, sí, podríem dir que sóc una “paparazzi” emocional, ja, ja… Però, quan hi dedico temps, és quan sóc més conscient del que realment estic fent: VIURE.
- ESCRIURE. Encara que no estigui de moda i es percebi com una pèrdua de temps, per mi té un gran poder. I si ho puc fer a mà, millor. Tinc la mania personal que fins que no escric els PENSAMENTS, no se m’ordenen. Creu-me que amb tot el que passa pel meu cap, aquesta és una necessitat vital!! I encara tinc un punt més “friky” sobre això: Si no escric a mà els meus DESITJOS, tinc la certesa que no passaran i el mateix em passa amb els RECORDS, si no els escric a mà, sé que probablement els oblidaré. Escriure em dóna ordre, em dóna sentit, em dóna coherència, em dóna memòria i m’ajuda a aconseguir allò que vull. Si això és “perdre el temps” doncs encantada de fer-ho! A on he de firmar?
- POSAR-HO BONIC. La VIDA és el regal més gran que ens han fet i ho tenim des del minut zero. De vegades ens fa patir, d’altres creixem i també té moments espectaculars. Embolicar-ho tot amb papers bonics, adjuntant pensaments, records, imatges, emocions. … Això pot ser un bon TESTIMONI de la nostra existència i un recurs indispensable per a qui ens vulgui recordar quan haguem marxat.
Per mi fer ALBUMS és el que acaba de tancar el cercle. Em fa definitivament conscient que m’estic assabentant i que estic assaborint la vida!
